Aquest dies, en diferents actes per Barcelona, el Bages, el Maresme, ahir mateix a Badalona, percebo que hi ha gent que té un cert temor davant els resultats electorals del diumenge vinent. No per les enquestes -que a Esquerra som especialistes en tombar-les- sinó per la possibilitat que el partit que condicioni el nou Govern de Catalunya sigui el Partit Popular. En els darrers anys hem fet passos de gegant en la defensa del país i en la presa de consciència nacional de capes socials molt diverses. Si el PP és el nou àrbitre de la política catalana –amb la perspectiva que acabi controlant la política espanyola- farem una reculada històrica en aquest terreny. El 10 de juliol els ciutadans van sortir al carrer per deixar clar que som una nació. El Partit Popular ens vol una comunitat autònoma, una regió d’una Espanya hipotèticament descentralitzada i ja ha demostrat al llarg dels darrers temps que és capaç de qualsevol cosa per aconseguir-ho, fins i tot de passar pel damunt de la voluntat de tot un poble. Els recursos permanents a les lleis bàsiques d’autogovern de Catalunya, començant per l’Estatut i continuant per lleis fonamentals com la d’educació o la d’acollida, en són les proves més evidents.
Sovint quan veig el jovent valent que enceta habitualment els mítings d'Esquerra en aquesta campanya penso que ja no hi ha marxa enrere. Perquè aquests joves no es conformaran mai amb una altra cosa que no sigui un país lliure. Veig també que la gent, independentment del seu sentiment nacional, vol canviar la relació fiscal amb Espanya. La presa de pèl té un límit. També sé que la gent sensata sap que alguns fan un problema on no n'hi ha amb la qüestió de la llengua. Independentment de qui guanyi les eleccions -que sembla evident qui serà- ara l'interrogant és saber si fem avançar el país o el fem recular. Diumenge vinent, no escollirem només el president de Catalunya. Triarem entre nació o regió, entre justícia o espoli, entre immersió o segregació. La gran qüestió del diumenge és saber qui acabarà influint en la política catalana, si ERC, el partit de Macià i Companys, el partit que durant 80 anys s’ha sacrificat per Catalunya o el PP, el partit de Vidal-Quadras, de Fraga Iribarne i d’Aznar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada