dimarts, 30 de novembre del 2010

30 de novembre de 2010: La decisió més difícil


Es diu sovint que el més difícil per a un polític en actiu, per a un servidor públic, és saber trobar el moment de plegar. I la història de la política n’és plena de polítics brillants amb un desenllaç desdibuixat que no fa honor a la seva trajectòria només perquè, quan va arribar el seu moment de deixar pas, de deixar el càrrec, no el van saber veure.

Fa molts anys que faig política, que serveixo el país des de diversos àmbits, tant a nivell local com nacional, i els darrers set anys de la meva vida els he dedicat amb cos i ànima a la presidència del Parlament, des d’on he intentat servir Catalunya amb el màxim rigor i tota la intensitat. I sempre he procurat estar molt atent, molt alerta, perquè no em passés de llarg, sense adonar-me’n, el moment de plegar. Sovint, quan en alguna entrevista o en alguna xerrada amb gent jove em preguntaven sobre el meu futur polític els responia que els qui fem aquesta feina som efímers per definició. I que hem d’estar mentalment preparats sempre per saber estar al servei del país, i també per saber quan ha arribat el moment de fer una altra cosa. I aquest moment ha arribat ara. Ara és l’hora de continuar servint el país, però des d’un altre àmbit, amb un altre grau de compromís, i per això no prendré possessió de l’escó al Parlament de Catalunya. És una decisió molt personal i meditada. I, evidentment, va lligada al missatge que ha enviat la ciutadania amb els resultats electorals obtinguts per Esquerra Republicana de Catalunya aquest passat diumenge.

Fa molts anys que milito a Esquerra. Estic orgullós de ser d’Esquerra Republicana de Catalunya. Hi he deixat la pell i ho seguiré fent perquè continuo fidel a aquest projecte que és, n’estic convençut, el projecte polític més vàlid per aconseguir la justícia social i la llibertat nacional del meu país. Un projecte d’homes i dones que treballen amb honestedat, que exerceixen els seus càrrecs sense obtenir-ne cap benefici propi, persones valentes i honestes al servei del país.

Justament perquè vull el millor per aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d’una altra banda i afavoreixi l’entrada al Parlament d’un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació.

Els resultats electorals de diumenge són uns mals resultats per Esquerra. Se n’hauran d’extreure lliçons, s’haurà de reflexionar, caldrà prendre decisions. Caldrà fer una renovació tranquil·la, a consciència, sense estridències ni baralles internes, preservant la unitat del partit. I jo col·laboraré en el que calgui perquè això sigui possible, com sempre he fet, com faig ara amb aquest gest. Cal que aquesta renovació es faci a partir de noves idees que situïn l’esquerra nacional com una esquerra moderna, atractiva i potent. A partir també de noves generacions que comencin a assumir noves responsabilitats. I sobretot a partir de noves maneres de fer política i noves estructures del partit. La direcció actual d’Esquerra ha de plantejar escenaris de futur i marcar camins, i ha de saber fer, i liderar, aquesta transició. Cal sumar, innovar i créixer.

No deixaré de servir aquest país, ho porto a la sang. Ara toca fer un pas enrere per seguir treballant des d’un altre espai: menys públic, de menys responsabilitat, però amb el compromís intacte i la voluntat de servei renovada.

Ha estat un gran honor servir el país des de la política, perquè sense política no hi ha democràcia. I un immens honor fer-ho en el partit de Macià i Companys, d’Irla i Rovira i Virgili, de Barrera i Carbonell, de Carod i Puigcercós i de tants i tants catalans i catalanes que de forma abnegada, senzilla i humil estan a disposició d’unes idees, d’un projecte i hi treballen sense condicions, per amor al país i als ideals de justícia social i llibertat.
Vull agrair a tota la gent amb qui he tingut l’oportunitat de treballar colze a colze al llarg d’aquests anys; agrair-los la comprensió, el suport i tot el que m’han ensenyat. També vull agrair els adversaris polítics que han sabut separar les qüestions personals de les polítiques; d’ells també he après moltes coses. Surto de la política de primera línia amb molts més amics que quan hi vaig entrar, del meu partit i dels altres, i també de la rica societat civil catalana. I això és un privilegi.

I, finalment, gràcies a tots els qui, com jo, us mantindreu “fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Dissabte 27 de novembre de 2010: Per molts anys, Sergi!


Avui toca reflexió. Doncs vinga, a reflexionar s’ha dit!. No afegirem més arguments a la campanya ni demanarem el vot, avui ni es pot, ni toca. Però sí que voldria complementar aquest diari de campanya parlant d’una persona que ha tingut un paper rellevant aquests dies, el Sergi de los Rios. Ell és el cap de llista d’ERC per la demarcació de Tarragona, posició que havia tingut l’immens honor d’ocupar durant unes quantes conteses electorals. I em fa especialment feliç que sigui el Sergi qui hagi agafat el relleu. Perquè el Sergi és, per damunt de tot, una bona persona, però a més és un bon economista, està preparat, té base municipalista, té discurs i se’n fa un fart de treballar. Ho té tot per ser un gran polític, i en aquests anys en què ha fet de diputat i regidor ha anat forjant una base molt sòlida. El Sergi és potent però el Sergi també és dialogant, i la seva actitud ha estat clau per a construir el mateix discurs territorial, des d’Esquerra, a Tarragona i Reus sobre el futur del Camp de Tarragona. Aquest és un tema que ens ha costat disgustos, tant a ell com a mi, però que hem estat capaços tots plegats d’analitzar el què i el com i poder plantejar propostes de futur i fer el mateix discurs des de Tarragona i Reus. Sempre des del respecte mutu, sempre amb la mirada posada al futur. Sempre des de la lleialtat a un projecte nacional que té una forta base territorial. Podem dir amb orgull que som l’únic partit que hem estat capaços de fer el mateix discurs a Tarragona que a Reus, que al conjunt de pobles i ciutats del Camp de Tarragona. I en això la figura del Sergi ha estat molt important.

Per això estic content que sigui el cap de llista i un dels referents de futur d’Esquerra tant al Camp de Tarragona com al conjunt de la nació catalana. Amb el Sergi compartim altres coses, la passió pels castells, ens agrada el futbol i l’esport en general, sortir a córrer i notar que el sol i l’aire et toquen a la cara. Ell té el privilegi de fer-ho al costat del mar, i en això em fa molta enveja.
Avui el Sergi fa anys, i per això li he volgut dedicar aquest post del diari de campanya. Amb els desitjos que sigui molt i molt feliç, i amb la certesa que ha fet una gran campanya que, de ben segur, ens ha fet créixer a tots plegats. Amb tu, Sergi, el partit també ha crescut. Sort i que siguis molt feliç!
No cal dir que avui toca cançó vinculada a Tarragona. I qui millor que Els Pets? Els fantàstics, únics, irrepetibles, extraordinaris Pets! I tot i que la primera temptació era posar Tarragona m’esborrona, em decanto cap a una altra cançó, de títol molt escaient per avui:  Tantes coses a fer!

divendres, 26 de novembre del 2010

Divendres 26 de novembre de 2010: Un pensament i una acció


Avui el cansament es nota per tot arreu. Darrer dia de campanya, darreres hores i també hora de fer balanç. Diuen que les campanyes serveixen de ben poc, que el vot ja està decidit quinze dies abans de les eleccions. No hi acabo d'estar d'acord, i després d’aquesta campanya menys que mai. Tinc la sensació que aquests quinze dies han servit per clarificar coses, per arribar a més gent, fins i tot per guanyar, o perdre, vots.

Hem anat amunt i avall durant una bona colla de dies, travessant Catalunya, al Pirineu, a l'Ebre, a la Catalunya Central, a l'Àrea Metropolitana, al Camp de Tarragona, a les terres de Ponent i a les comarques de Girona. Hem  parlat amb molta gent, molts ciutadans anònims, entitats i grups organitzats, institucions científiques i empresarials,... Hem fet mítings, actes de proximitat, el gran acte del Palau de la Música, reunions, visites, mercats, botigues. Hem participat en debats, ens han fet entrevistes a diaris, ràdios, televisions,...

Hem seguit amb interès i neguit els debats i les entrevistes que feien als caps de llista pels grans mitjans, el nostre sobre tot, però els altres també, no fos cas,... Hem tingut mil reunions, i no totes productives, hem respost milers de correus i missatges al facebook, hem twittejat tota l'activitat que fèiem i hem procurat respondre a la molta gent de bona fe que ens diu coses interessants. Hem menjat malament i hem fet poc exercici aquests dies, per no parlar de les moltes hores de son acumulades,...

Però, sincerament, ha valgut la pena. N'estic convençut que quan diumenge s'obrin les urnes i es comenci el recompte, al neguit propi del moment s'hi afegirà la tranquil·litat de la consciència per la feina feta. Per tant, que sigui el que hagi de ser, i si al llarg d'aquests dies heu seguit aquest diari de campanya i us ha interessat una miqueta, o heu escoltat alguna de les cançons que l'han acompanyat i us han agradat o, senzillament, heu sentit la necessitat de comentar o contradir algun dels arguments que hi hem anat abocant,... doncs moltes gràcies i diumenge feu un pensament i una acció: el pensament que sigui per la Catalunya lliure que anhelem; i l'acció que sigui votar Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquests dies a l'acabar els actes de campanya sonaven els Coldplay, i el seu ‘Viva la vida’. Doncs això, Visca!

dijous, 25 de novembre del 2010

Dijous 25 de novembre de 2010: Contra la violència envers les dones!


És bo que el dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones caigui en plena campanya electoral. En molts actes en què he participat aquestes darreres setmanes, alhora de fer balanç de la feina feta en aquesta darrera legislatura, he volgut fer èmfasi també en les polítiques de dones que s’han desenvolupat. Perquè és cert que l’Institut Català de les Dones, en col·laboració amb els ajuntaments, les diputacions i les associacions, ha possibilitat en els darrers anys els instruments necessaris per ajudar a eradicar la violència masclista. I malgrat tot, deia que és positiva la commemoració d’aquest dia perquè malauradament aquesta no és una qüestió que estigui en l’agenda dels partits en campanya electoral.

Crec que és una bona ocasió perquè ens comprometem també en aquesta qüestió conscients -tots plegats i siguin quines siguin les nostres sigles- que la defensa del dret de les dones a viure lliures de por, de maltractaments, de discriminació, ens concerneix a tots i afecta a la qualitat de la nostra democràcia. Aquest no és un problema domèstic. Tractem-lo doncs com a responsabilitat col·lectiva.


La cançó que us proposo avui és dels Manel, que canten a La gent normal.

dimecres, 24 de novembre del 2010

24 de novembre de 2010: Barcelona, Bages, Maresme, Badalona...


Aquest dies, en diferents actes per Barcelona, el Bages, el Maresme, ahir mateix a Badalona, percebo que hi ha gent que té un cert temor davant els resultats electorals del diumenge vinent. No per les enquestes -que a Esquerra som especialistes en tombar-les- sinó per la possibilitat que el partit que condicioni el nou Govern de Catalunya sigui el Partit Popular. En els darrers anys hem fet passos de gegant en la defensa del país i en la presa de consciència nacional de capes socials molt diverses. Si el PP és el nou àrbitre de la política catalana –amb la perspectiva que acabi controlant la política espanyola- farem una reculada històrica en aquest terreny. El 10 de juliol els ciutadans van sortir al carrer per deixar clar que som una nació. El Partit Popular ens vol una comunitat autònoma, una regió d’una Espanya hipotèticament descentralitzada i ja ha demostrat al llarg dels darrers temps que és capaç de qualsevol cosa per aconseguir-ho, fins i tot de passar pel damunt de la voluntat de tot un poble. Els recursos permanents a les lleis bàsiques d’autogovern de Catalunya, començant per l’Estatut i continuant per lleis fonamentals com la d’educació o la d’acollida, en són les proves més evidents.

Sovint quan veig el jovent valent que enceta habitualment els mítings d'Esquerra en aquesta campanya penso que ja no hi ha marxa enrere. Perquè aquests joves no es conformaran mai amb una altra cosa que no sigui un país lliure. Veig també que la gent, independentment del seu sentiment nacional, vol canviar la relació fiscal amb Espanya. La presa de pèl té un límit. També sé que la gent sensata sap que alguns fan un problema on no n'hi ha amb la qüestió de la llengua. Independentment de qui guanyi les eleccions -que sembla evident qui serà- ara l'interrogant és saber si fem avançar el país o el fem recular. Diumenge vinent, no escollirem  només el president de Catalunya. Triarem entre nació o regió, entre justícia o espoli, entre immersió o segregació. La gran qüestió del diumenge és saber qui acabarà influint en la política catalana, si ERC, el partit de Macià i Companys, el partit que durant 80 anys s’ha sacrificat per Catalunya o el PP, el partit de Vidal-Quadras, de Fraga Iribarne i d’Aznar. 

dimarts, 23 de novembre del 2010

22 de novembre de 2010: Del debat al cara a cara

Catalunya és un país políticament divers i plural. Així ha estat des dels inicis de la democràcia. Al 1980 ja hi havia 6 grups parlamentaris al Parlament, CiU, PSC, ERC, PSUC, UCD i el grup Mixt. Avui el PSUC ja és ICV-EUiA, i el PP ha esdevingut l’hereu de l’extinta UCD. Curiosament el grup Mixt, tot i que amb sigles i èpoques diferents, representa el mateix que l’actual grup Mixt.

D’altra banda no podem oblidar que l’actual sistema en què es basa la democràcia al nostre país és el sistema parlamentari. És a dir, pot formar govern com a president de la Generalitat aquell diputat que sigui capaç de construir una majoria parlamentària que li doni suport. Això pot agradar més o menys, però és la legalitat actual. I ara no vull entrar en el debat de la legitimitat de la llista més votada o d’altres debats que en les dues darreres legislatures han estat recurrents. Faig aquesta reflexió, precisament, per demostrar la contradicció que existeix en voler fer un cara a cara i la pluralitat que hi ha al nostre Parlament i a la política catalana. Per tant em sembla que el debat és bo, necessari, fins i tot indispensable per a enfortir la democràcia, però que també cal posar en valor aquesta, per a mi, virtut de la política catalana que és l’expressió plural, diversa i variada del que vol el seu poble.

El debat de diumenge a la nit va estar bé, crec que amb uns candidats més encertats que d’altres, però al cap i a la fi amb un debat intens i prou serè, llevat d’alguna excepció puntual que confirma la regla. En aquest sentit em va agradar Joan Puigcercós. Ja sé que és lògic que defensi el meu candidat i que algú pot pensar que no sóc objectiu, però, sincerament i a risc de semblar previsible, crec que hi va haver distància entre l’actuació de Joan Puigcercós i la majoria (no pas tots) dels candidats que van participar al debat.

I a propòsit del debat: Un share (quota de pantalla) del 21,5%; una audiència acumulada de 1.486.000 (i una audiència mitjana de 612.000 espectadors); i el segon programa més vist de TV3 tot competint, en horari de màxima audiència, amb programes consolidats i que són d’aquests que en diuen més “populars”.

Em sembla remarcable i demostra que la política sí que interessa, i molt més del que imaginem. Potser no la fem prou atractiva, però hi ha espai i motius per a l’esperança.
Ara només cal que la gent voti aquest diumenge. La participació continua sent un bon referent de la qualitat de la democràcia de cada país. Votar és més necessari que mai. Ens hi va el futur de la Catalunya del segle XXI.

La cançó d'avui és "Por la boca vive el pez" de Fito y los Fitipaldis. I no fa falta dir res més...

diumenge, 21 de novembre del 2010

21 de novembre de 2010: Enquestes a dojo


Avui hem anat al cor de Catalunya.  Hem fet el míting de la Catalunya Central a Santpedor, a casa de la Laura Vilagrà. Ella, de baixa i de repòs forçós, ens ha acompanyat virtualment. Un record especial per aquesta dona valenta, diputada i alcaldessa d’aquesta població del Bages.

He començat la meva intervenció d’avui parlant d’enquestes. De fet, era gairebé obligat. Avui surten enquestes a molts mitjans escrits i no ens deixen massa ben parats. Tot i que la millor enquesta sempre és la del dia de les eleccions, al llarg de l’acte d’aquest matí m’he permès fer una reflexió al respecte. I l’he feta a partir de repassar les enquestes publicades pels mateixos mitjans en altres eleccions. Concretament he explicat als assistents una enquesta del  2003, d’un dels mateixos mitjans que avui en publicaven i que llavors ens donava 16 diputats. En vam treure 23. A les del 2006 ens en donaven 15-16. En vam fer 21. Amb això no vull treure valor a les enquestes. Són necessàries com a eines per analitzar la realitat, i és clar que des d’aquest punt de vista ERC ha de treure conclusions per afrontar la darrera setmana d’aquesta campanya. Però les enquestes no són les eleccions i no poden ser vàlides per influir en el resultat electoral. Les enquestes només són enquestes, vagin a favor o en contra. I el que compta és el resultat. I el que hauria de comptar són les propostes programàtiques i el debat profund sobre les grans qüestions que afecten el país.

Fa temps que defenso que cal una nova manera de fer política. Defenso una nova llei electoral, i també un sistema de finançament dels partits que sigui transparent. Defenso que sapiguem escoltar la ciutadania i parlar-hi. Defenso que hem de posar l’èmfasi en allò que ens uneix, abans que en allò que ens separa. Defenso que hem de saber aprofitar el coneixement, compartir-lo, potenciar-lo. Defenso que les noves tecnologies ens han de permetre millorar la manera de fer i d’entendre la política. I tot això no sé com quadra amb la publicació d’enquestes que al final no s’acaben confirmant.  Una altra manera de fer política és possible, però no depèn només dels polítics. Vet-aquí.

Us deixo amb una magnífica cançó de Dire Straits, ”Why worry” , senzillament perquè m’agrada i m’inspira, que és el que demano a la música.