2 de novembre de 2010: El número 2

Aquest matí els números 2 de les respectives llistes que ens presentem a les Eleccions al Parlament  2010 i que ara mateix tenim representació parlamentària ens hem fet una foto per al diari Avui.  No volia parlar ni de la foto ni de les altres persones que ocupen el segon lloc a les llistes dels partits amb qui competim en aquestes eleccions. Més aviat pensava en explicar per què vaig de número 2 per Barcelona a la llista d’ERC. De fet, és una pregunta habitual a les entrevistes als mitjans i també a les trobades amb militants. Al cap i a la fi, la meva adscripció territorial sempre ha estat vinculada a la demarcació de Tarragona on he encapçalat la llista d’ERC al Parlament en diverses ocasions. Però aquest cop vaig de número 2 per Barcelona. M’ho va demanar el president del partit i candidat a president de la Generalitat, Joan Puigcercós, i essencialment hi havia dos motius. El primer és que ser president del Parlament et dóna una dimensió nacional de la política. Ja no ets diputat territorial, encara que mantinguis una vinculació lògica amb el teu territori. I per tant, aquesta dimensió nacional era un bon argument. Però per a mi, l’argument més important era que fèiem un exercici d’unitat a dins del partit. Un exercici que hauríem de fer tots plegats molt més sovint, als partits i en el conjunt de la política catalana. Jo em vaig presentar per a ser president d’Esquerra ja fa més de dos anys. I vaig competir amb Joan Puigcercós, precisament. Aquell congrés va ser molt dur, per al nostre partit. Doncs una manera de tancar-lo, d’oblidar les diferències, de dir que volem sumar per créixer, per progressar, per anar a més, era acceptar la proposta de Joan Puigcercós i anar de número 2. De vegades les coses són molt més senzilles del que semblen. De vegades no cal buscar els tres peus al gat, només cal posar-hi sentit comú. I és per sentit comú que vaig de número 2 d’ERC.

Els Manel m’agraden molt. No serà aquesta la darrera cançó que us deixaré. En la que el Bernat se’t troba